Ariadna Manent González

  Fa cinc anys, el 15 de juliol del 2020, arrencàvem amb una transformació organitzacional basada en autogestió i autoorganització a la Fundació el Maresme. Preteníem generar una nova cultura organitzativa, una nova filosofia de direcció basada en el coneixement col·lectiu, en la presa de decisions compartides, i en l’escolta de les diferents veus de l’entitat, basada en governança democràtica. Una cultura més participativa i en la que també es compartís i redistribuís el poder. Buscàvem fer aflorar lideratges des de qualsevol lloc de l’organització. On l’arquitectura (organigrama) no encotillés a les persones, sinó que facilités generar espais de participació i de co-decisió. Aquests espais eren els que havien de contribuir a generar noves dinàmiques de gestió i direcció. Alhora volíem que la mirada tècnica en l’àmbit d’atenció a persones, la nostra missió com a entitat,   estigués més present i tingués més pes a l’equip de direcció, així com enfortir aquesta veu en la pr...

  Daniel Innerarity en el seu llibre “Una teoria de la democracia compleja” [1] , apunta que “ per entendre bé a què ens referim quan parlem d’intel·ligència col·lectiva el què primer hem de fer és distingir entre el saber individual i el saber col·lectiu” . “El què fan organitzacions i societat és generar un coneixement superior al de la suma dels membres que les composen” . És alguna cosa més que una simple agregació. És un coneixement emergent que neix de la interacció, de la relació i del diàleg. Aquest és, de fet, un dels principis centrals de la ciència de la complexitat: el tot és més que la suma de les parts. Les organitzacions són sistemes complexos, i per tant no poden entendre’s com un simple agregat d’individus. Són espais vius, on la qualitat de les relacions —la cultura organitzativa— determina la capacitat de crear coneixement compartit. Quan parlem d’organitzacions no ens referim només a empreses o entitats, sinó també a espais de col·laboració entre diferents i...

  Les darreres setmanes, he estat llegint la primera edició, del juliol del 2003, del "Llibre Blanc del Tercer Sector Cívico-Social de Catalunya"  [1] (Castiñeira, A., & Vidal, P. (Eds.).(2003)). Tot i que hagin passat gairebé 22 anys, crec que és un molt bon llibre per entendre qui o què és el Tercer Sector Cívico-Social a Catalunya, així com fortaleses, debilitats i reptes de futur. Després de la lectura però, m’ha quedat una certa sensació de preocupació ja que molts dels reptes que llavors es detectaven, considero que segueixen molt vigents el 2025, fent-me ser conscient de la lentitud dels canvis i preguntant-me què podem fer per accelerar transformacions que fa anys que es detecten com a necessàries. Ens trobem en un moment d’alta complexitat social, en el què continua essent més necessari que mai treballar i reforçar els valors democràtics, i aquí el tercer sector (TS) i l’Administració tenen un paper molt important. Per a respondre a les actuals i futures necessi...