ORGANITZACIONS: EL REPTE DE LA TRANSFORMACIÓ


“No vivim en comunitats homogènies ni hauríem d’aspirar a les unitats emfàtiques ni als consensos absoluts. Son coses impossibles i encara que només fos per això mateix, situacions que no té cap sentit desitjar”. Daniel Innerarity afirmava això en el seu article sobre “La societat de les bretxes” (La Vanguardia, 30/04/22).

Aquesta reflexió em suggereix a pensar en les organitzacions com a comunitats: no podem esperar que les organitzacions siguin sistemes calmats on es donin consensos absoluts. Aquesta idea esdevé però un repte major en entitats que s’enfoquen a treballar amb models organitzatius participatius i democràtics: models de gestió que es basen en la presa de decisions compartides, repartiment i democratització del poder, en l’autogestió i l’autoorganització entre altres característiques.

En qualsevol organització, existeixen punts de vista diferents respecte com fer les coses, quines son les millors decisions a prendre, quines son les formes en que hem de relacionar-nos... Aquestes diferències son intrínseques a cadascuna de les persones que formen les organitzacions, per les pròpies experiències de vida, per cultura, per formació, per interessos...

Es diu que en la diversitat està la riquesa, però potser seria més adequat dir que en la diversitat hi ha el potencial de la riquesa. I com a qualsevol potencial també hi ha el repte.

Generalitzar sempre és perillós, però organitzacions que es regeixin per models organitzatius jeràrquics, aquesta diversitat no serà ni un risc ni una oportunitat o potencial: no serà un risc ja que “no s’espera” que les persones es despleguin amb tot el seu potencial i diferències per contribuir al propòsit de l’organització, sinó que s’espera que cadascú “faci el què li toca fer”. Sovint, fins i tot, buscant uniformitzar i minimitzar al màxim les diferències entre persones, per a que l’organització sempre respongui igual hi hagi qui hi hagi en aquell moment.

Ens trobem però en un moment de grans reptes, en un entorn de complexitat, d’incerteses i més que de velocitat, vivim un moment d’acceleració.

Llegim, veiem, sentim, vivim canvis constants i una alta necessitat d’adaptabilitat, de flexibilitat, de resiliència i també d’agilitat... A nivell laboral, sembla com si aquests canvis constants, necessitats, oportunitats, reptes ens aboquen a un ritme de treball poc sostenible... i el més preocupant és que majoritàriament no sabem com frenar-lo... (últimament tendeixo a recordar (o recordar-me) que “no oblidem que estem vivint”... mentre seguim aquest ritme...).

La meva intuïció, tot i que la intuïció és poc científica i per tant pot donar poca confiança, és que estem arribant al final d’una era en la forma de treballar i encara no sabem quina serà la següent.

En aquest “no sabem” probablement es deu a que les noves experiències organitzatives que ja existeixen o que estan naixent, estan en fase d’esdevenir, sense ser conscients de la necessitat ja d’existir. Dir-vos però que existir, ja existeixen.

Aquestes noves experiències organitzatives apareixen com a resposta d’una necessitat a treballar diferent, però encara és difícil “modelitzar” quin tipus d’organització són o esdevindran.

En la societat del segle XXI, amb els canvis i disrupcions que hem viscut i que viurem, les organitzacions hauran d’esdevenir ens diferents.

Per seguir avançant cap aquest camí, necessitem persones, organitzacions, fins i tot marcs legislatius, que empenyin cap al canvi però que alhora també vetllin per tangilbilitzar, ordenar, posar metodologia, quan sigui possible, per tal que la transformació en models organitzatius arreli més ràpid, de forma clara i ferma, i que la pluja i el vent que ens anem trobant contribueixin a regar i fer-lo créixer, més que posar-lo en perill de desaparèixer.

Per tancar aquesta petita reflexió, agafo de nou un paràgraf de l’article que m’inspirava al principi en el que diu que 

El tipus de govern que està requerint aquesta societat de les bretxes exigeix mirada àmplia, visió de conjunt, una nova cultura institucional i organitzativa”.

Comentaris

  1. Te felicito, Ariadna, por haber arrancado con este proyecto bloguero. Deseo que te sirva de excusa para profundizar en tus reflexiones y compartírnoslas, y que den lugar a muchas conversaciones estimulantes.
    Leyéndote me he quedado reflexionando sobre la conexión entre la "transformación" y el "ritmo de trabajo poco sostenible" al que, como dices, los cambios constantes parecen abocarnos. Y me pregunto qué deberíamos esperar de la transformación de las formas de trabajo en relación a esta aceleración, o dicho de otro modo, hacia dónde debemos intentar transformar las organizaciones.
    Por un lado, una organización que no sea capaz de adaptarse (de manera ágil) a los cambios del entorno lo va a tener muy complicado para subsistir; y por tanto, la transformación debe ayudar a la organización a ser capaz de desenvolverse en la complejidad.
    Pero no podemos pasar por alto lo que tú también planteas: no sabemos frenar, vamos hacia un ritmo insostenible... Vivimos en una época caracterizada por una presión siempre creciente de hacer más (autoexplotación, autoexigencia, etc.). Por tanto, añado otro elemento al objetivo que debiéramos perseguir con la transformación: que el ritmo de trabajo y de cambio sea más humano, sea, en definitiva, adecuado para la vida.
    Es un reto difícil, pero apasionante. Y necesitamos activar las inteligencias colectivas para alcanzar el equilibrio entre una organización que se desenvuelve con eficacia y habilidad y ritmos de trabajo más acordes con filosofías "slow" o de decrecimiento (por decirlo de algún modo).
    A mi modo de ver, una de las claves es buscar mucho sentido a cada cosa que hacemos y a la prioridad que le demos. Ser eficaces y eficientes en cada cosa. Y dejar de hacer aquello que no nos aporte valor. O pasar a hacerlo de una manera que aporte más valor o bien nos suponga menos esfuerzo.
    Pero esto es justo lo contrario a lo que nos orientan las actuales tendencias: hacer y hacer sin cuestionamiento, sin tiempo de reflexión, ni evaluación, ni aprendizaje... Hacer de manera burocrática, mecánica, de manera superficial...
    Es un gran reto. Se trata de poner la vida en el centro. Y creo solo a través de la apropiación colectiva de este reto podremos avanzar significativamente.
    ¡Muchas gracias, Ariadna, por todo tu trabajo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por tus reflexiones Maite, tomo nota para seguir profundizano en ellas :-)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

ALGUNES REFLEXIONS DEL TERCER SECTOR DES DEL TERCER SECTOR

L'ESTRATÈGIA EN LES ORGANITZACIONS

LA VISIÓ COMPARTIDA EN LES ORGANITZACIONS