TERCER SECTOR: I SI LA PALANCA ESTIGUÉS EN ELS MODELS DE GESTIÓ I ORGANITZACIÓ?

 

Ens trobem en un moment en el qual les entitats del tercer sector es senten encotillades per una normativa i burocràcia rígida que no s’adequa a les necessitats socials de la societat en què vivim.

Un moment amb múltiples factors d'exclusió social, problemes complexes, dinàmics,  multifactorials... Necessitat de buscar respostes diferents, necessitat d’innovar basant-nos en models d’atenció centrats en la persona, en models comunitaris, inclusius, transformadors... aquests son alguns dels reptes que tenim sobre la taula.

Però... per què és tant difícil de portar-ho a terme? Per què l’esforç per a tirar-ho endavant és titànic, mentre que els resultats que es veuen són només petits brots verds? brots verds que les entitats protegeixen perquè una ventada no els destrueixi... brots verds que es posen reiteradament com a exemples per explicar que hi ha un canvi possible.

La velocitat d’aquesta transformació és lenta i preocupa si aquest ritme serà suficient per a transformar un model de societat cada cop amb més desigualtats.

Anhelem una societat en la que cada persona pugui desenvolupar el seu projecte de vida, amb igualtat d’oportunitats, on les persones siguin acompanyades i ateses d’acord amb les seves necessitats independentment de si porten l’etiqueta d’un determinat col·lectiu “classificat” amb risc d’exclusió social.

Per a liderar un canvi es necessiten palanques que l’impulsin i mitigar els frens que el limitin.

Conscient que hi ha múltiples palanques i frens... em pregunto:

I si els tradicionals models de gestió i organització de les entitats del tercer sector estan siguent ara un cert fre i poguessin esdevenir una palanca per a aquesta transformació social?

Les entitats del tercer sector han nascut de la iniciativa social, privada, per tant han nascut de models comunitaris on un grup de persones s’unia amb un objectiu social comú. Sovint aquests grups de persones o familiars dels mateixos, patien la necessitat social que pretenien transformar, i gràcies a l’acció conjunta s’empoderaven passant a fer també una acció política activa de canvi social.

El tercer sector vetlla per interessos generals i impulsa el reconeixement i exercici de drets de persones i col·lectius en situacions de vulnerabilitat, responent a criteris de solidaritat i participació social.  És un sector amb funció pública, sense ser sector públic, essent la major part d’aquest privat i per tant les entitats han de garantir la seva pròpia sostenibilitat econòmica per acomplir amb la seva missió, però amb uns valors i manera de fer diferent al sector privat.

Els models de gestió i organització adoptats majoritàriament per les entitats del tercer sector a mesura que han anat creixent, han estat models empresarials inspirats en el sector privat: models jeràrquics on sovint el poder, l’estratègia, la presa de decisions està centralitzada en poques persones, amb diferents nivells piramidals. Models enfocats al creixement de les entitats, a la creació de més serveis i a poder atendre cada cop a més persones. Models que necessàriament han de garantir la sostenibilitat econòmica i generar superàvit que es segueix reinvertint en la pròpia missió.

Aquests models, juntament amb molts anys de treball, de reivindicacions, de professionalització, han contribuït a fer el que les entitats del tercer sector actualment són: un sector fort, amb pes polític, però encara amb molts reptes per endavant. Reptes interns i externs.

Però... i si aquests models ja no són els que el tercer sector necessita per impulsar aquesta transformació social i donar resposta als actuals reptes? i si estem en un moment d’inflexió? i si per tal que les entitats del tercer sector siguin palanca de canvi han de transformar-se internament cap a models de gestió i d’organització on el poder i la presa de decisions estigui més descentralitzada, amb una mirada més comunitària dins les pròpies organitzacions? i si les organitzacions del tercer sector han d’evolucionar cap a models híbrids entre entitat i teixit comunitari?

Pot ser ara el moment en què, conservant tot allò que les darreres dècades ha contribuït a fer que les entitats del tercer sector siguin el què son ara, passin a fer les coses diferents?

Diferents cap a models de gestió i organització més comunitaris, recuperant l’essència del seu origen, amb unitats de treball més petites, descentralitzades amb més poder i autonomia, arrelades al territori i hibridades amb el propi teixit comunitari, flexibles, creant equips de treball formals o informals, mixtes amb professionals i voluntariat d’altres àmbits, entitats i perfils professionals...

Podria ser tota aquesta transformació interna de les pròpies entitats, una palanca de canvi més per accelerar la transformació social que necessitem?