EL PAPER DEL TERCER SECTOR EN LA NOVA GOVERNANÇA PÚBLICA

 

Tercer Sector i Administració comparteixen la missió de treballar pel bé comú, de contribuir al benestar i a la transformació social tant a través de la prestació de serveis com a través de la producció de polítiques públiques.

En un moment on el denominador comú dels problemes i reptes és la seva complexitat, podria tenir sentit pensar que ambdues comparteixen el repte d’avançar cap a models organitzatius que facilitin donar respostes a noves realitats i necessitats socials.

Com apunta Quim Brugué: “avui no és tant senzill com abans trobar un professional per a cada problema. (...) En situacions de complexitat es genera una sobreproducció de rutines que pot acabar per saturar l’organització. D’altra banda, l’evolució i la innovació esdevenen més difícils.”

Breu evolució de models organitzatius a l’Administració Pública i al Tercer Sector

En l’àmbit de l’Administració Pública, un esquema teòric de com han evolucionat i cap on avancen els models organitzatius podria ser el següent:

• Model Burocràtic Tradicional (finals s.XIX fins mitjans s.XX) administració weberiana: caracteritzat per la racionalitat, amb una jerarquia ben definida, amb normes i procediments clars, i la impersonalitat en la presa de decisions. El què busca és maximitzar la competència i l’eficiència a través de les normes. 
• Nova Gestió Pública (finals s.XX fins l’actualitat): caracteritzat per un enfoc més gerencial, orientat a major eficiència, resultats, rendició de comptes, avaluació de l’acompliment i gestió per objectius. On els gestors no només han d’administrar sinó també han de crear valor públic. 
• Nova Governança Pública (finals s.XX fins l’actualitat): caracteritzat per un model més horitzontal, descentralitzat i col·laboratiu, en el que Tercer Sector, sector públic, privat i ciutadania han de tenir un paper més actiu en la producció, gestió i presa de decisions de polítiques públiques. 
• Administració Pública Deliberativa (finals s.XX fins l’actualitat): s’enfoca a involucrar els ciutadans a la presa de decisions a través del consens, així com també en la legitimació de les decisions preses, partint que la societat sobre la qual es vol intervenir són els propis ciutadans fora de l’administració. Es reconeix la complexitat i diversitat creixent de la societat i es busca com fer les coses diferents. Alguns principis de fons són “de l’autoritat a la confiança (...) i de la direcció a la mediació” (Q.Brugué, 2005).

  Tant la Nova Governança Publica com l’Administració Pública Deliberativa comparteixen entre altres característiques valors democràtics en les dinàmiques organitzatives, aposten cap a models més horitzontals i descentralitzats en contraposició a models més jeràrquics i rígids, es basen en la presa de decisions col·lectives per a arribar a respostes més riques, creatives i inclusives a la complexitat.

En l’àmbit del Tercer sector, un esquema teòric de com han evolucionat i cap on avancen els models organitzatius podria ser el següent:

• Models amb estructures poc formals (mitjans s.XX): nascuts de la iniciativa social, de famílies, basades en el voluntariat i la caritat, amb un enfoc assitencialista, sustentats per finançament privat i sovint amb molt de vincle amb institucions religioses.
• Models de professionalització i cooperació amb l’Estat (mitjans-finals s.XX): estructures més formals i jeràrquiques, es comencen a especialitzar en àrees més tècniques, avancen en la professionalització, sustentats per un model de finançament mixte públic-privat.
• Models gerencials (finals s.XX – fins l’actualitat): les organitzacions del Tercer Sector adopten pràctiques del sector privat, models orientats a l’eficiència, gestió per resultats i rendició de comptes. Probablement també influïts per la Nova Gestió Pública en la mesura que part del seu finançament depèn de l’àmbit públic.
• Models Participatius, basats en gestió i governança democràtica (actualitat): models que promouen la democràcia interna i la participació. Amb una estructura jeràrquica menys rígida, per tant models més horitzontals. Busquen donar resposta als problemes complexos i millorar l’atenció a les persones. Per a fer-ho promouen el coneixement col·lectiu i multidisciplinari, es basa en la descentralització del poder per avançar cap a presa de decisions compartides i que es prenguin des de l’àmbit o nivell de l’organització en el que principalment impactarà la decisió.

Aquests models han de contribuir i facilitar la coproducció de polítiques públiques, promoure la innovació social i per tant han de contribuir en anar avançant cap a la Nova Governança Pública.

Quin és el valor del Tercer Sector en la coproducció de polítiques públiques i que per tant pot aportar a la Nova Governança Pública?

El Tercer Sector té un conjunt de característiques que alhora són el seu principal valor en la coproducció de polítiques públiques. Algunes d’aquestes són:

• El seu arrelament al territori.
• Són organitzacions comunitàries.
• La proximitat, i per tant coneixement proper, de les persones que atenen.
• La seva capacitat de generar coneixement a través de desenvolupament pràctic de la seva activitat.
• Tenen ADN/vocació d’incidència política per a transformar i millorar el benestar de les persones.
• Són organitzacions més flexibles i participatives internament.
• Tenen capacitat d’innovar a través d’obtenir, i aplicar més i millor coneixement en l’àmbit d’intervenció.
• Tenen capacitat de veure, preveure i anticipar les noves necessitats i complexitats socials que afloren ja en el present.

 

Cap on haurien d’avançar els models organitzatius del Tercer Sector per aportar valor a la coproducció de polítiques públiques? De la teoria a la pràctica

Tenint present el valor diferencial del Tercer Sector, tindria sentit que aquest avancés cap a models d’organització que facilitin aquesta aportació de valor a la coproducció de polítiques.

No podem “conformar-nos” únicament amb models enfocats a la prestació de serveis, eficiència, resultats, ordre, control... hem d’avançar cap a models facilitadors de desplegar el valor diferencial del Tercer Sector. Aquests són models participatius, flexibles basats en gestió i governança democràtica.

No es senzill avançar cap aquest tipus de models per la falta d’experiència i d’organitzacions referents.

Alhora són models que requereixen un canvi de cultura organitzacional: la major part de persones i organitzacions portem un “sistema operatiu” instal·lat de molts anys, de dinàmiques, de resultats i objectius esperats... i canviar una cultura no es fa d’un dia per l’altre.

Part d’aquest canvi de cultura també passar per canvi en estils de lideratge:

Es tradueix en passar de lideratges rígids, sovint individualistes, segurs d’ells o elles mateixes i de les seves idees, i en els què es pressuposa que a mesura que s’ocupa un lloc més alt a l’organigrama més coneixement es té per resoldre els problemes; per avançar cap a lideratges facilitadors, que reconeguin els diferents tipus de coneixement que han de contribuir a la generació de coneixement col·lectiu, que contribueixin a fer créixer les persones que els envolten. Lideratges que avancin en construir organitzacions en les que el lloc que ocupen les persones a l’organigrama determina el seu àmbit competencial i responsabilitat, però no poder sobre dels altres. Passant d’un exercici del “poder sobre de” a “poder per a”.

Compartir que ja hi ha organitzacions que estan avançant cap aquest canvi de paradigme dels models organitzatius i puc afirmar-vos que quan comencen a desplegar-se amb tota la seva potencialitat, persones, equips i organitzacions comencen a florir.

Algunes valoracions concretes de treballar amb models més participatius són: “les persones ens senten més partícips del projecte”, “són models que humanitzen la gestió”, “contribueix a atendre millor les persones que atenem”, “contribueixen a desenquistar quistes que hi havia des de feia masses anys”, “hem guanyat amb flexibilitat”, “s’escolta més a la gent i es té més cura de les persones treballadores”, “incrementen les iniciatives innovadores arreu de l’organització”...

 

Quin hauria de ser el paper de l’Administració per a facilitar l’aportació de valor del Tercer Sector en la Nova Governança Pública?

Tercer Sector i Administració Pública no estan desvinculats, depenen mútuament un de l’altre: l’Administració depèn del Tercer Sector per a la prestació de serveis d’atenció a les persones en situació o risc de vulnerabilitat. Però no només hauria de necessitar/esperar del Tercer Sector la prestació de serveis. El paper del Tercer Sector ha estat sempre també un paper d’incidència política, de treballar pel reconeixement de drets i contribuir a la transformació social. En la Nova Governança Pública, el Tercer Sector és un agent clau en la coproducció de polítiques públiques.

Veiem que des del Tercer Sector tindria sentit avançar cap a models més participatius, àgils i flexibles. Però els models adoptats per part de les organitzacions no només depenen de la voluntat interna de les mateixes, estan també condicionats a les circumstàncies de l’entorn amb el què es relacionen.

Trobem algun estudi en l’àmbit acadèmic que apunta que externalitzar serveis cap al Tercer Sector sota el paradigma de la Nova Gestió Pública, enfocada a reduir costos, maximitzar la rendibilitat, licitacions i contractes sota competència, posant èmfasi en l’assoliment d’indicadors i el rendiment, amb manca de finançament estable... pot empènyer el Tercer Sector a desenvolupar models organitzatius més gerencials que podrien entrar en conflicte amb fórmules de treball més comunitari i amb models organitzatius més participatius. I per tant com hem vist, aquest fet podria remar en contra protegir i potenciar els propis valors diferencials del propi Tercer Sector en la coproducció de polítiques públiques.

Així doncs, si en el marc de la Nova Governança Pública el Tercer Sector ha de ser un agent clau aportant el seus valors diferencials... podríem preguntar-nos: hauria d’avançar l’Administració en replantejar certes planificacions, regulacions, marcs legals, models de finançament, per tal que les organitzacions no estiguin tant encotillades a treballar sota models gerencials i competitius i puguin avançar cap a desenvolupar models organitzatius més participatius basats en gestió i governança democràtica?

 

Recapitulant:

Donada la interrelació de l’Administració i Tercer Sector, el darrer segle i mig els seus models organitzatius han anat evolucionant, i en alguns aspectes sembla que vagin en paral·lel.

Ens trobem en un moment en el que la complexitat social en la que vivim requereix de respostes innovadores, complexes, àgils i codissenaydes, coproduïdes i amb intervenció compartida.

Seria interessant per tant, que Administració i Tercer Sector avancin tant en paral·lel com plegats, essent conscients de la interrelació d’ambdues organitzacions.

Alhora també seria important replantejar certes regulacions, marcs legals, models de finançament amb el Tercer Sector per tal que aquest no necessiti adoptar models purament gerencials i pugui desplegar models organitzatius participatius i democràtics que contribueixin a reforçar els seus valors diferencials, i per tant aportar com agent clau amb tota la seva potencialitat a la Nova Governança Pública.

En aquest escenari, Administració i del Tercer Sector s'haurien d'exigir mútuament aquesta transformació, ja que si avancem en aquest camí, m’atreviria a dir, que podrem veure resultats que no ens hauríem ni imaginat.

Imatge de Cindyig a pexels 

_____________________________________________________________________

LECTURES INSPIRADORES

Brugué, Q. et al. (2005). Democratitzar l'Administració. Lideratge i institucions públiques deliberatives.

Manent, A. Fantova F (2021) Governança participativa per a la innovació social https://lleiengel.cat/governanca-participativa-innovacio-social/

McMullin, C. (2023). The persistent constraints of new public management on sustainable co-production between non-profit professionals and service users. Administrative Sciences, 13(2), 37.