INTEL·LIGÈNCIA COL·LECTIVA: L'ENERGIA TRANSFORMADORA EN LES ORGANITZACIONS

 

Daniel Innerarity en el seu llibre “Una teoria de la democracia compleja”[1], apunta que “per entendre bé a què ens referim quan parlem d’intel·ligència col·lectiva el què primer hem de fer és distingir entre el saber individual i el saber col·lectiu”.

“El què fan organitzacions i societat és generar un coneixement superior al de la suma dels membres que les composen”. És alguna cosa més que una simple agregació. És un coneixement emergent que neix de la interacció, de la relació i del diàleg. Aquest és, de fet, un dels principis centrals de la ciència de la complexitat: el tot és més que la suma de les parts.

Les organitzacions són sistemes complexos, i per tant no poden entendre’s com un simple agregat d’individus. Són espais vius, on la qualitat de les relacions —la cultura organitzativa— determina la capacitat de crear coneixement compartit. Quan parlem d’organitzacions no ens referim només a empreses o entitats, sinó també a espais de col·laboració entre diferents institucions o grups de persones que col·laboren per construir alguna cosa superior a si mateixes.

Innerarity apunta també que “mentre el saber individual és un assumpte privat, el marc per a dur a terme la intel·ligència col·lectiva és una tasca genuïnament política”. Això implica pensar en el tipus de coneixement que volem generar i en els marcs que en facilitaran la seva aparició. No es tracta només d'acumular informació, sinó de dissenyar espais on aquesta pugui fluir, transformar-se i generar coneixement compartit.

És per això que “és poc raonable posar excessiva atenció a les propietats individuals i confiar en excés en les virtuts de les persones o institucions individuals,  hem de fixar-nos fonamentalment en les interaccions dels seus membres”. El que importa, subratlla Innerarity, és la qualitat de les interaccions. Allò que passa entre les persones. I aquí entrem de ple en la cultura relacional: en la manera de com ens escoltem, ens reconeixem i confiem els uns en els altres.

Tots sabem que no ens relacionem igual amb tothom. Que hi ha vincles que generen confiança i espais que afavoreixen converses més profundes i creatives. Quan això passa, les idees circulen millor, les decisions es prenen amb més saviesa i els processos s’acceleren sense perdre qualitat. És una qüestió d’eficiència, sí, però també de sentit.

Tornant al concepte d’intel·ligència col·lectiva, podem definir-la com la capacitat d’un grup de compartir coneixement, aprendre col·lectivament i prendre decisions de manera més creativa i eficaç que si ho fessin individualment.

Aquesta intel·ligència emergeix de la col·laboració, la comunicació i la confiança entre els seus membres, i és clau per adaptar-se al canvi, innovar i assolir objectius comuns. També neix però, de veure l’altre com algú que pot aportar, que pot ampliar el nostre marc mental.

Pierre Lévy, filòsof i sociòleg canadenc, la va definir com "una intel·ligència distribuïda a tot arreu, constantment valorada, coordinada en temps real, que condueix a una mobilització efectiva de les competències".

Així doncs, la intel·ligència col·lectiva podríem dir que seria l’energia que hauria de fluir en models organitzatius que aspiren a una governança democràtica.

Perquè aquesta tipologia de models són aquells que doten de marcs de governança per incorporar les veus dels diferents grups d’interès i traduir-ho en actituds, normes i pràctiques que expressin l’apoderament i la participació real de les persones que en formen part.

Des de la meva experiència, un dels grans reptes per activar la intel·ligència col·lectiva és el reconeixement sincer de les veus diferents. No tenim dubtes que la diversitat és una font de riquesa, però sabem que també pot ser-ho d’incomoditat. Si volem construir coneixement col·lectiu, haurem d’acollir i integrar punts de vista diferents, que neixen d’experiències, coneixements, necessitats i visions diferents. Haurem de donar espai a allò que d’entrada no ens encaixa i que fins i tot ens pot remoure. Haurem de vetllar perquè les veus diferents no quedin ignorades.

Us comparteixo però, que quan som capaços de fer-ho el resultat que assolim té molt de sentit, més del què ens hauríem imaginat individualment.

Haurem d’aprendre a escoltar i entendre els silencis de les converses, també a sentir-ne les emocions. Com deia el director d’orquestra Alberto Álvarez-Calero: “qui no escolta els teus silencis, tampoc entendrà les teves paraules” [2].

Si realment volem avançar cap a models organitzatius participatius en els que es generi i flueixi l’energia de la intel·ligència col·lectiva, aquests són alguns dels matisos que haurem de tenir presents.

Perquè construir models organitzatius democràtics implica reconèixer aquella part que no es veu, la democràcia profunda[3] que busca transformar des de les arrels.

 

Reflexió inspirada en converses incòmodes que eren importants escoltar i tenir presents...

 

---

[1] Innerarity, D. (2019). Una teoría de la democracia compleja. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

[2] https://www.lavanguardia.com/lacontra/20210710/7590680/escucha-tus-silencios-entendera-tus-palabras.html

 [3] Mindell, A. (2015). La Democracia Profunda de los Foros Abiertos: Pasos prácticos para la prevención y resolución de conflictos familiares, laborales y mundiales (Spanish Edition). Deep Democracy Exchange.