LES CURES EN L’ÀMBIT ORGANITZATIU

 

Fa uns anys em van ensenyar que en polítiques públiques, “allò que no està a l’agenda política no existeix”. Aquesta afirmació la complementaria però de la següent manera: “allò que no està a l’agenda política i que no té un pressupost assignat, no existeix”. Podem parlar de l’agenda en polítiques públiques, com podem parlar de l’estratègia en les organitzacions.

L’estratègia en les organitzacions s’alimenta d’inquietuds latents que comencen a emergir, donar senyals de cap on haurem de posar el focus, la mirada els propers anys. Per la meva experiència, quan comencem a detectar aquestes senyals son indicadors de finals d’etapa per donar pas a una nova etapa diferent.

Darrerament, una d’aquestes inquietuds latents que percebo és la necessitat de posar atenció en la cura de les persones treballadores.

Així doncs, fa dies que penso que cada cop és més necessari, parlar, debatre, entendre i compartir què entenem per cures, i en concret en l’àmbit organitzatiu.

Per a avançar en aquesta reflexió, partiré d’una definició de l’Ajuntament de Barcelona (https://www.barcelona.cat/ciutatcuidadora/ca/que-son-les-cures) per a que ens serveixi alinear de manera ràpida els marcs mentals què podem entendre per cures: “Quan parlem de «cures» ens referim al conjunt de tasques que produeixen béns i serveis que serveixen per regenerar quotidianament i generacionalment el benestar físic i emocional de les persones, i que es produeixen normalment en circuits d’intimitat i en el marc de les llars.

Tots i totes necessitem rebre cures de manera permanent al llarg de la vida, de tipus i intensitats diferents, depenent del moment del cicle vital en què ens trobem, i de les capacitats d’autocura i atenció als altres que tenim en cada etapa de la vida.”

Les organitzacions tenen el repte de reconèixer a les persones treballadores com a persones. Persones amb totes les seves potencialitats, limitacions i necessitats, i deixar de concebre-les com un “recurs humà”.  El benestar físic, emocional i la cura de les persones treballadores és i esdevindrà en els propers anys un aspecte molt important de les organitzacions i de l’essència d’elles mateixes.  

Però què entenem per cura de les persones treballadores? com podem estar-hi atents? com podem promoure-la?

Prenent com a base la definició compartida, podem entendre que la cura en les organitzacions és el conjunt d’accions, individuals o conjuntes que fa que les persones treballadores estiguin i es sentint bé, en un sentit ampli de la paraula “bé”: bé físicament, bé emocionalment, bé professionalment, bé personalment.

Així doncs quines son aquelles accions que ens fan sentir bé? de qui les hem d’esperar? a qui les podem oferir?...

Si des de l’àmbit organitzatiu volem tenir cura de les persones treballadores, la meva proposta seria començar per preguntar a les persones i equips de treball què és allò que els fa sentir bé?

Les persones anirem tenint diferents necessitats de cura al llarg del temps, per tant no podem estandarditzar les cures ni a les persones, ni als equips, ni a les organitzacions, ni al llarg del temps.

No obstant això, sí que destacaria algunes idees, que podrien ser una base sobre la qual podem construir la cura de les persones treballadores en les organitzacions:

• Retribució: la retribució és una part imprescindible per sentir-se cuidat en una organització. Aquesta ha de permetre que les persones treballadores puguin viure i sentir-se compensades per l’aportació de valor que fan a l’organització.
• Compartir: les persones ens sentim bé i creixem personal i professionalment quan formem part d’un equip i compartim idees, coneixement, experiència, reptes, dificultats...
• Espai i temps: per poder compartir però, necessitem fer-ho en espais adequats i segurs (no només en el sentit físic) i disposar del temps necessari. No podem pretendre que en qualsevol lloc i de qualsevol forma es generin les condicions òptimes per a compartir.
• Confiança i respecte: així mateix haurem de teixir relacions de confiança vers les persones de l’organització ja que aquesta serà la base de les cures. Per altra banda, però no pot haver-hi confiança sense respecte. El respecte haurà de recolzar-se en l’empatia essent conscient de la intersubjectivitat de les persones.
• Empatia i intersubjectivitat: per tenir cura de les persones hem de tenir empatia, posar-nos al lloc de l’altre, però no des de la nostra experiència, mirada i interpretació del món. Hem de poder entendre l’altre des de la seva realitat i experiència de vida. D’aquesta manera podrem entendre’ns millor i comprendre que totes i tots som diferents entre nosaltres i al llarg de la vida. Reconeixent així la diversitat.
• Escolta i acció: és imprescindible escoltar-nos entre nosaltres per entendre quines son les necessitats, voluntats, inquietuds en cada moment. No podem però només quedar-nos en l’escolta sinó que aquesta ha d’anar lligada a l’acció: què puc fer jo, o què puc facilitar jo que passi per tal que l’altre persona es senti cuidada? Hem de traduir les idees, pensaments, necessitats en accions per impactar i transformar la realitat.

 Per últim destacaria la importància de les

• Xarxes formals i informals entre les persones treballadores: per estar atentes unes de les altres, per teixir confiances, complicitats, empatia, compartir idees, coneixement, construir i créixer conjuntament. Les xarxes formals seran aquelles dissenyades i dibuixades en l’arquitectura i construïdes a través de dinàmiques organitzatives. Mentre que les informals, són aquelles que es generen de forma espontània, impossibles de modelitzar, estructurar i replicar intencionadament. Sovint són aquelles que es generen per connexions químiques entre les persones.

En el darrer post que vaig escriure, “Interrelacions i cultura organitzativa”, em preguntava al final del mateix com podíem fomentar la cura mútua entre persones treballadores, equips grans i petits de les organitzacions, nodrint el subsol, les interconnexions, la cultura però des d’una perspectiva feminista i no paternalista de les organitzacions?

En aquest post, he intentat apuntar algunes idees de cap on posar el focus... però tenint present el primer paràgraf diria que igual que en alguns governs ja es creen ministeris, conselleries, regidories amb mirada feminista i s’està avançant en posar les cures a l’agenda de les polítiques públiques, animaria a que les organitzacions comencin a explicitar com a part de l’estratègia, i per tant també amb pressupost associat, la cura de les persones treballadores. Animo a que formi part de l’estratègia i no amb una intenció oportunista o de maquillatge empresarial (com en alguns casos va passar amb la Responsabilitat Social Corporativa), sinó amb voluntat de transformació real de la societat i reconeixement de les persones en els diferents àmbits de la vida, essent l’àmbit professional un més.