Ariadna Manent González

En diferents reflexions he apuntat la idea que podrien ser els propis models d’organització i gestió de les entitats del tercer sector una palanca de canvi per impulsar transformacions socials. Però per què? Els motius poden ser varis, algun d’ells els que explicava en el darrer post , però quan comparteixo aquesta idea, també em sustento en el fet que la forma en què ens relacionem amb el nostre entorn, influeix en la resposta que podem provocar o rebre del mateix. Així doncs, podem pensar formes diferents d’organització que facilitin, promoguin la intervenció social amb una mirada i acció més comunitària? I si entitats organitzades segons models més comunitaris, participatius, democràtics, esdevinguessin mirall del model d'intervenció social cap el que el tercer sector i l’administració està avançant? De forma molt resumida i simplificada, quan parlem de la intervenció social en clau comunitària seria aquella Orientada a teixir, reconstruir la comunitat, entenent-la com a...

  Ens trobem en un moment en el qual les entitats del tercer sector es senten encotillades per una normativa i burocràcia rígida que no s’adequa a les necessitats socials de la societat en què vivim. Un moment amb múltiples factors d'exclusió social, problemes complexes, dinàmics,   multifactorials... Necessitat de buscar respostes diferents, necessitat d’innovar basant-nos en models d’atenció centrats en la persona, en models comunitaris, inclusius, transformadors... aquests son alguns dels reptes que tenim sobre la taula. Però... per què és tant difícil de portar-ho a terme? Per què l’esforç per a tirar-ho endavant és titànic, mentre que els resultats que es veuen són només petits brots verds? brots verds que les entitats protegeixen perquè una ventada no els destrueixi... brots verds que es posen reiteradament com a exemples per explicar que hi ha un canvi possible. La velocitat d’aquesta transformació és lenta i preocupa si aquest ritme serà suficient per a transfo...

  Fa uns anys em van ensenyar que en polítiques públiques, “allò que no està a l’agenda política no existeix”. Aquesta afirmació la complementaria però de la següent manera: “allò que no està a l’agenda política i que no té un pressupost assignat, no existeix”. Podem parlar de l’agenda en polítiques públiques, com podem parlar de l’estratègia en les organitzacions. L’estratègia en les organitzacions s’alimenta d’inquietuds latents que comencen a emergir, donar senyals de cap on haurem de posar el focus, la mirada els propers anys. Per la meva experiència, quan comencem a detectar aquestes senyals son indicadors de finals d’etapa per donar pas a una nova etapa diferent. Darrerament, una d’aquestes inquietuds latents que percebo és la necessitat de posar atenció en la cura de les persones treballadores. Així doncs, fa dies que penso que cada cop és més necessari, parlar, debatre, entendre i compartir què entenem per cures, i en concret en l’àmbit organitzatiu. Per a avançar e...

En la construcció de models organitzatius participatius i democràtics ens basem, entre altres aspectes, en l’apoderament de les persones treballadores i dels equips de treball per tal de generar aquest canvi en la forma de gestió. Treballem per descentralitzar el poder i la presa de decisions per a que aquelles decisions que afecten directament als equips les prenguin aquests de forma autogestionada, participativa, democràtica i descentralitzada. Buscant que els equips evolucionin cap a l’autoorganització del treball. Ens enfoquem a construir models de gestió més participatius avançant també cap a una cultura organitzativa democràtica. Què entenem per cultura organitzativa? Sense ni molt menys voler fer una “definició de llibre”, podríem definir la cultura organitzativa com el conjunt de valors, actituds, formes de fer que impregnen a les persones que treballen en una organització i per tant a l’organització en sí mateixa. Així doncs és aquell substrat intangible que uneix a les ...

“No vivim en comunitats homogènies ni hauríem d’aspirar a les unitats emfàtiques ni als consensos absoluts. Son coses impossibles i encara que només fos per això mateix, situacions que no té cap sentit desitjar”.  Daniel Innerarity afirmava això en el seu article sobre “La societat de les bretxes” (La Vanguardia, 30/04/22). Aquesta reflexió em suggereix a pensar en les organitzacions com a comunitats: no podem esperar que les organitzacions siguin sistemes calmats on es donin consensos absoluts. Aquesta idea esdevé però un repte major en entitats que s’enfoquen a treballar amb models organitzatius participatius i democràtics: models de gestió que es basen en la presa de decisions compartides, repartiment i democratització del poder, en l’autogestió i l’autoorganització entre altres característiques. En qualsevol organització, existeixen punts de vista diferents respecte com fer les coses, quines son les millors decisions a prendre, quines son les formes en que hem de relac...